Hipertext: caos, creativitat i teories educatives

El mot caos ens espanta però és cert que estem envoltats de processos caòtics a la nostra quotidianitat. Efectivament, “el caos es dona a la natura i a l’home; l’atmosfera o el ritme cardíac, les ones cerebrals o el comportament dels electrons, els sistemes econòmics o els processos cel·lulars, etcètera, són exemples caòtics”[1].

De fet, hi ha qui proposa l’argument que el caos pot beneficiar noves teories educatives; a tall d’exemple, Antonio J Colom considera que cal entendre la creativitat com el caos de la intel·ligència ja que és una conseqüència de la no linealitat del cervell[2]. La creativitat parteix del canvi i del desordre perquè modifica l’ordre lògic del pensament establert per oferir una nou plantejament; així, es pot dir que la creativitat és el producte caòtic de la ment. Construir una nova teoria educativa partint de models caòtics implica un canvi escolar perquè cal pressuposar una escola que desenvolupa la possibilitat creativa, l’originalitat i l’espontaneïtat.

Colom defensa la utilització de l’hipertext a l’escola com a element auxiliar pel desenvolupament de les tasques escolars[3]; d’una banda, l’hipertext té una funcionalitat cognitiva i, d’altra banda, l’hipertext implica “una situació caòtica, desordenada, sense la lògica lineal pròpia del llibre”; així, és l’alumne el que ha de buscar la informació que necessita per mitjà de la simultaneïtat i la connectivitat. Els alumnes construeixen el coneixement des del caos que suposa la complexitat hipertextual, són ells els protagonistes del seu desenvolupament i, es demostra que l’aprenentatge des de situacions caòtiques afavoreix la construcció del coneixement[4].

Si donem per fet que estem en una societat “més complexa,  global, canviant, oberta i contingent”, resulta evident que cal un sistema educatiu que proporcioni una formació adient a aquestes característiques. Arribats a aquest punt podem considerar que un enfocament caòtic de l’educació és el que pot donar millors resultats en aquestes circumstàncies[5].

Colom, A J (2005) Teoría del caos y práctica educativa. Revista Galega do Ensino. Any 13, núm. 47. Document electrònic disponible a: https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/2554834.pdf [Data darrera consulta: 26 d’abril de 2016]

 

[1] Colom, A J (2005) pàg. 1328

[2] Ibíd.

[3] Ibíd. pàg. 1338

[4] Ibíd. pàg. 1339

[5] Ibíd. pàg. 1341

 

---

 

 

 

Diario de un hipermoderno

Durant les setmanes que he batallat per elaborar la segona activitat de l’assignatura m’ha acompanyat el llibre “Diario de un hipermoderno”. El seu autor, François Ascher, el comença a escriure quan tot just l’acaben de diagnosticar un càncer i el que inicialment havia de ser un petit manual de la hipermodernitat es converteix en un recull de la correspondència que adreça a familiars i coneguts; a cada carta planteja nocions i conceptes relacionats amb la hipermodernitat.

El llibre l’he demanat en préstec a la biblioteca de la UOC i m’ha fet gràcia trobar-lo tot ple d’anotacions i amb alguns fulls que tenen les cantonades superiors doblegades. No sé qui ho deu haver fet... potser un altre estudiant d’aquesta assignatura però ha convertit el llibre en un objecte hipertextual perquè aquestes cantonades doblegades han actuat com a hipervincles i m’han convidat a fer una lectura del llibre alternativa. Clar que està malament escriure als llibres i marcar les pàgines dels llibres que no són nostres però en aquesta ocasió m’ha semblat curiós.

Els nadius digitals

El 2004 Marc Prensky defineix per primer cop els nadius digitals al seu assaig anomenat “The Death of Command and Control?” Els identifica com aquells individus que han crescut amb la www i els contraposa als immigrants digitals, persones que s’incorporen ja adultes a les TIC. La principal característica dels nadius digitals és la seva tecnofilia; “aquests nous usuaris enfoquen la seva feina, l’aprenentatge i els jocs de noves formes: processen ràpidament la informació multimèdia d’imatges i vídeos, igual o millor que si fos text; consumeixen dades simultàniament de múltiples fonts; esperen respostes instantànies; romanen comunicats permanentment i creen també els seu propis continguts”(1).

Atenció a les xifres d’estímuls que suposa Prensky pels estudiants abans d’acabar els seus estudis universitaris:

• 10.000 hores invertides en videojocs

• 200.000 missatges de correu electrònics gestionats

• 10.000 hores en converses per mòbil

• 20.000 hores veient televisió

• 500.000 anuncis publicitaris vistos

• 15.000 hores com a molt destinades a la lectura de llibres

Prensky defensa que créixer a un entorn tecnològic pot influir en l’evolució del cervell dels nadius digitals. Tradicionament s’ha pensat que la fisiologia del cervell no canvia en funció dels estímuls un cop l’infant té 3 anys però a l’actualitat aquesta teoria ja sembla descartada. D’acord amb les investigacions en el camp de la neurobiologia hi hauria certes classes d’estimulació que modificarien de per vida les estructures cerebrals i afectarien en la forma en que les persones pensen; això implica considerar que el cervell té plasticitat i es reconfigura segons els estímuls que rep. Aquest aspecte també descarta la creença que el nombre de cèl·lules cerebrals fos fixe perquè s’ha demostrat que la provisió d'aquestes es reposa constantment (neuroplasticitat).

D'altra banda, la psicologia social també confirma que els patrons de pensament canvien en funció de les experiències dels individus perquè els estudis mostren que aquells que creixen envoltats “de diferents formes culturals no només pensen en múltiples conceptes, sinó que en realitat pensen de forma diferent”; per tant, hom pot establir que l’entorn i la cultura condicionen molts dels processos del pensament. Prensky identifica els nadius digitals com “una nova generació amb una barreja d’habilitats cognitives diferents de les dels seus predecessors”.

Per concloure, William D. Winn(2) afirma que "aquelles persones que s'han criat i desenvolupat al mateix temps que l'ordinador pensen diferent a la resta de persones perquè desenvolupen ments hipertextuals. Salten d'una cosa a una altra com si les seves estructures cognitives fossin paral·leles, no seqüencials".

(1) García, F i altres (2006) Nativos digitales y modelos de aprendizaje. Document electrònic disponible a: http://spdece07.ehu.es/actas/Garcia.pdf
(2) Citat per Moore, P (1997) Inferential Focus Briefing

Vannevar Bush i els inicis de l'hipertext

El 1945 Vannevar Bush publica l’article titulat “As we may think[1]” on exposa que la ciència permet l’emmagatzemament de idees però que els nombrosos resultats científics impossibiliten l’accés, la comprensió i la memorització d’aquests. Bush reconeix que els mètodes de transmissió i revisió dels resultats en el camp de la investigació resulten obsolets perquè cal evitar que el coneixement quedi amagat, caigui en l’oblit o se’n retardi la seva difusió. Bush considera que la ment humana funciona principalment per associació i que la forma ideal de treballar és per mitjà del pensament associatiu. Bush preveu que el procés de selecció associativa pot ser mecanitzat i, tot i que les seves prediccions es troben limitades per la tecnologia del seu temps, aconsegueix imaginar que els sistemes de comprensió permetran augmentar la capacitat d’emmagatzemament[2].

Bush entén el fracàs dels sistemes d’ordenació de la informació basats en l’ordre alfabètic o numèric perquè el fet que la ment humana funcioni per associació comporta considerar aquests sistemes com artificials que forcen a treballar mitjançant normes diferents a les dels processos mentals; així Bush, d’una banda, planteja aprendre dels processos mentals dels humans ja que la part repetitiva es pot mecanitzar aplicant pautes lògiques i, d’altra banda, reconeix que la part creativa relacionada amb la selecció de la informació i el seu tractament posterior és potser impossible de mecanitzar[3].

És indubtable que Bush se’ns presenta com un visionari perquè al seu temps ja imagina dispositius que poden escriure al dictat de la veu humana, que interpreten imatges, que entenen idiomes i que empren “vincles hipertextuals i recuperació associativa per seleccionar la informació de les biblioteques digitals”[4]..

Posteriorment, el 1965, Ted Nelson crea el terme hipertext pel seu projecte Xanadú; aquest projecte havia de considerar el coneixement universal com un únic element i habilitar el seu accés per mitjà de “links, vincles o enllaços dinàmics” i que implica el concepte d’accedir i guardar informació de forma no lineal que anomenem hipermèdia[5]. Nelson ens avança la idea que podrem llegir i escriure a la pantalla d’un ordinador i que tindrem accés de forma instantània a grans bancs d’informació. El mètode per accedir a aquesta informació vindrà donat per l’ús d’una escriptura no seqüencial que ell defineix com hipertext. Concretament la definició de Nelson d’hipertext és "text que s'entrellaça i permet diverses eleccions al lector i que es llegeix millor sobre un monitor interactiu. Una sèrie de fragments de text connectats mitjançant enllaços que permeten diversos recorreguts al lector"[6].

---

[1] Document electrònic disponible a: http://www.theatlantic.com/magazine/archive/1945/07/as-we-may-think/303881

[2] Almiron, N (2001) De Vannevar Bush a la WWW. València: Tres o Quatre. Pàg. 31-38

[3] Ibíd.

[4] Ibíd.

[5] Ibíd.

[6] Ibíd. Pàg. 59-68

Provant l'AntConc

Fa ja una dècada que vaig cursar l’assignatura Informàtica aplicada a les ciències humanes i socials i llavors em va tocar entendre’m amb el programa Concordance; ara he començat a practicar amb un programa molt, molt semblant que també té l’objectiu de fer anàlisis lexicomètriques, es tracta de l’AntConc 3.4.4w.

He agafat el text d’una PAC de l’assignatura de Teories de l’Educació, l’he convertit a text sense format amb la codificació unicode UTF-8. Aquest punt és de vital importància perquè cal que l’AntConc “entengui” el nostre text i, per tant, ha de coincidir la codificació del text amb la que tingui la configuració de l’AntConc.

El resultat és la següent taula:

 

Queda clar que les primeres posicions de freqüència les ocupen paraules amb significat lèxic buit. M’he aventurat a aconseguir el que es diu una stopword, és a dir, una llista de paraules que l’AntConc passarà per alt. La llista stopword en català que he triat l’he trobat a la pàgina de l’Institut de lingüística aplicada de laUniversitat Pompeu Fabra però, a més, he afegit uns mots més que he vist que no hi eren: pàg, ibíd, del i dels. He carregat la llista stopword a l’AntConc i llavors el resultat ha canviat de forma molt evident:

 

 

Ara sí que amb un cop d’ull a la llista queda clar quin és el contingut i la temàtica del text.



 



L'hipertext i els llibres "Tria la teva Aventura"

Joan Campàs* recull que, d’acord amb T.H. Nelson, la noció popular d’hipertext és una sèrie de blocs de text connectats entre si per enllaços, que formen diferents itineraris per a l’usuari. Aquesta definició m’ha fet recordar aquells llibres que es van començar a publicar als anys 80 a Catalunya en una col·lecció que es deia “Tria la teva aventura”. En certs punts de la narració el lector havia de prendre una decisió i això implicava seguir la lectura a una altra pàgina i repetir el procés fins arribar al final d’aquell itinerari.

 

Evidentment no he estat la primera a veure aquesta relació entre aquests llibres i l’hipertext i amb una cerca a internet he trobat que ja al 1997(!) la Susana Pajares ja els relacionava al seu article Las posibilidades de lanarrativa hipertextual. La Susana Pajares em porta 19 anys d’avantatge però per això és una experta en literatura hipertextual. Ella compara aquests llibres amb la hiperficció explorativa i textualment estableix: "La hiperficción explorativa tiene un solo autor, pero también permite al lector tomar decisiones sobre sus trayectos de lectura, eligiendo qué nexos establecer en cada momento. Esto exige una actividad constante que de alguna manera aproxima los papeles autor-lector pero no los confunde, pues a pesar de que los nexos se puedan elegir libremente, todos han sido pensados y escritos previamente por un autor, que no pierde el control de la narración como sucedía en la hiperficción constructiva. Aquí el lector no escribe, decide sobre lo ya escrito".

 

Per la seva banda, Joan Campàs* també difencia entre hiperficció constructiva en la que col·laboren diversos autors i la hiperficció explorativa que crea una ficció que es pot llegir en múltiples direccions i que permet al lector prendre decisions sobre el seu trajecte de lectura (a tall d'exemple These Waves of Girls). "És aquesta mena de ficció explorativa la que dóna un nou valor diferenciat de la novel·la tradicional, pel fet de la seva no-linealitat."

 

 *Joan Campàs (2005), L'hipertext. Ed. UOC.

 

 

 

TextArc i Wordle

Després d’una primera lectura en diagonal del llibre de Joan Campàs Escriptures hipertextuals* em va cridar l’atenció la iniciativa de TextArc de Bradford Paley. En paraules de Joan Campàs “visualment, l’obra està formada per cada una de les frases contingudes en el text original, afixades en cos 1 i disposades en semicercle. Després, les paraules comencen a aparèixer, repetides vegades, fins a formar una massa gairebé compacta i il·legible. Cada paraula, fins i tot si es repeteix en el text, no apareix més que una vegada, i la seva freqüència d'utilització es palesada pel seu tint. Com més s'utilitzarà, tant més apareixerà clarament. El seu posicionament dins de l'arc, mentre que en un primer moment sembla aleatori, és calculat respecte a la seva posició inicial en el text original”.

 

 

Engrescada amb la idea em vaig adreçar a la pàgina però, tot i que la pàgina està activa, a l’intentar provar el seu funcionament em vaig adonar que l’applet de Java o bé ja no està actiu o potser hi ha el algun problema de seguretat; ho he provat amb diferents navegadors però el resultat és la mateixa pàgina d’error, així que dono per fet que després de les diverses actualitzacions dels navegadors la miniaplicació ha quedat obsoleta.

Fent cerques de possibles aplicacions similars he trobat Wordle-Beautiful Word Clouds. A l’introduir un text l’aplicació crea com un núvol de paraules on els mots que més es repeteixen es presenten amb una mida de font més gran; cal destacar que té en compte les paraules més habituals en diferents idiomes i ja les elimina del núvol. Es pot modificar el tipus de lletra, la presentació del núvol i la paleta de colors.

Com a primera prova he insertat el text d'una prova d'avaluació continuada de l'assignatura de teories de l'educació i aquest és el resultat:

 

La següent imatge és el resultat d'inserir el text d'un dels missatges del professor adreçat al taulell de l'assignatura:

 

*Joan Campàs (2005), L'hipertext. Ed. UOC.