Anàlisi lexicomètrica de dos blocs de temàtica feminista amb AntConc (1)

He triat fer l'anàlisi lexicomètrica de les entrades de dos blocs en català de temàtica feminista dels sindicats CCOO i UGT.

Les seves planes web les podeu trobar a :

https://donesdeccoo.ccoo.cat/

http://www.ugt.cat/seccions/dona-i-igualtat

El primer pas és copiar els texts de les entrades, concretament he seleccionat les entrades de l'any 2016 (fins el 28 de maig) dels dos blocs, i guardar-los amb la codificació UTF-8.
Un cop carregats els texts al programa AntConc he afegit una stoplist. I prement la pestanya Word List he obtingut les següents taules de freqüències:

Pel fitxer de CCOO

Pel fitxer d'UGT

Vàries de les paraules més freqüents dels dos blocs pertanyen al lèxic de l'àmbit laboral i això quadra amb el fet que estem analitzant dos blocs sindicals.

 

Observem que a les catorze primeres posicions els mots comuns dels dos blocs són: dones, homes i igualtat. Tant de bo d'aquest aspecte podéssim concloure que la igualtat entre dones i homes és ja una realitat però, malauradament, encara no és així.

 

El fet que al bloc d'UGT justament les seves sigles siguin el tercer mot més freqüent pot estar motivat per un desig deliberat de reforçar i difondre la seva ideologia per mitjà de la repetició del seu nom; de fet, hem de tenir present que les entrades del bloc no deixen de ser un element de publicitat pel sindicat. 

Hipertext i la societat amb n dimensions

Tot seguint comprovarem que la noció d’hipertext ens permet explicar un tipus d’estructuració de la societat més complex, amb n dimensions; a la nostra societat hom pot constatar, per un costat, la diversificació de pertinences socials i, per l’altre, la diferenciació i la separació dels camps de pràctiques socials. D’acord amb François Ascher (1) pertànyer a una classe social o a una categoria socioprofessional determina cada cop menys directament les activitats d’un individu i aquest es representa cada cop menys com pertanyent a una classe social. 

Les persones que socialment tenen múltiples pertinences passen d’un àmbit d’activitat a un altre contínuament a més, cal tenir present que cada àmbit d’activitat comporta un camp social i una esfera de relacions; és a dir, “cada camp tendeix a produir els seus propis territoris, els seus valors, les seves regles, els seus codis, els seus tipus de relacions”.

Els individus contemporanis, inscrits en camps de pràctiques i interaccions socials diferenciats, composen de forma singular la seva pròpia identitat. En conseqüència, en primer terme, els individus poden desenvolupar una personalitat més diversificada i complexa quant més difereixin les regles dels diferents camps i aquests estiguin més separats o compartimentats. En segon terme, la societat s’estructura de forma relativament nova: cada un dels àmbits té la seva pròpia estructuració i son les persones les que articulen transversalment aquests camps diferents al realitzar les seves composicions singulars. 

Per Ascher, l’hipertext és un conjunt de texts diferents, digitalitzats, en els que figuren una sèrie de paraules idèntiques que constitueixen els nodes. Aquests nodes permeten vincular aquests texts entre si. Al fer clic sobre aquests texts es passa d’un text a un altre. Saltant d’un a altre l’usuari pot recórrer texts molt diferents que tenen en comú aquestes mateixes paraules-nodes. Metafòricament, que podem dir que vivim cada cop més a una societat estructurada i que funciona com un hipertext. Les persones són com paraules-nodes; els camps socials del treball, la família , el barri son com una sèrie de texts diferents. Les persones-paraules-nodes existeixen i actuen en diferents camps socials-texts, en cadascun dels quals funcionen i prenen sentit de forma diferent. Passen d’un a altre desplaçant-se físicament o comunicant-se per arribar a constituir-se innumerables vincles entre aquests texts-socials diferents.

A l’actualitat es fa palès que “els individus viuen i pensen de forma diferent a la feina, amb la família, amb els seus veïns, entre amics, etc.” Vivim a un hiperespai social en el sentit matemàtic de la paraula híper, és a dir, a un espai amb n dimensions que estructura d’una nova forma la societat i modifica les relacions que els individus mantenim amb ella. L’individu és en si mateix multidimensional i adopta una personalitat diferent depenent de les circumstàncies; també, la seva racionalitat s’exerceix de formes diverses segons els contexts i, per tant, manté relacions socials diferents en consonància amb les activitats a les que participa.

(1) Ascher, F (2009) Diario de un hipermoderno. Madrid: Alianza Editorial, SA

Oralitat, impremta i hipertext

A l’antiguitat i a l’Edat Mitjana es considera que un text escrit qualsevol està destinat a ser llegit en veu alta, recitat o representat. Entre els factors que propicien el predomini de la lectura en veu alta abans de l’aparició de la impremta hom pot destacar: la necessitat d’una àmplia difusió emprant només un número limitat de còpies, manca de textos en llengua vernacla, l’alt nivell d’analfabetisme i, en darrer terme, el factor ideològic de control: els que llegeixen i interpreten els texts exerceixen un control sobre aquells que escolten i, per tant, són alliçonats.

Walter Ong defensa que la parla esdevé el fonament de l’escriptura perquè considera que aquesta no existiria sense l’oralitat. Ong estableix l’existència de dos tipus d’oralitat: d’una banda, la primària que és la forma de comunicar-se les cultures que no coneixen l’escriptura ni la impressió i que resulta independent de l’escriptura. D’altra banda, defineix l’oralitat secundària com la forma de comunicació de les cultures que sí coneixen l’escriptura, la impressió i altres mitjans com el telèfon, la televisió, la ràdio i actualment l’hipertext que sí depenen de l’escriptura.(1)

Moreno (2) assenyala que amb la invenció de la impremta s’acaba amb la difusió hipermediàtica dels textos de la cultura manuscrita i els redueix pròpiament a obres, adjudicant-los a un autor, deslligant-los de la seva execució oral comunitària i, per tant, reservar-los per la lectura silenciosa. Efectivament, la impremta desenvolupa el sentit de la propietat d’allò escrit i la idea d’originalitat. A diferència del que succeïa a la cultura manuscrita, les obres són texts tancats, complets i finalitzats que reflecteixen el pensament definitiu del seu autor.

Amb la impremta apareixen nous gèneres com la novel·la i l’assaig que perden el contacte amb l’oralitat, però això no vol dir que no puguin tenir un caràcter hipertextual: els nous mitjans electrònics no s’oposen al mitjà imprès, sinó que el potencien i l’integren; de fet, Moreno afirma que amb les noves tecnologies hipertextuals es tracta d’aconseguir la integració de la cultura científica i la humanística.

(1) Lada, U (2003) La narrativa oral literaria. Estudio pragmático. Universidad de Oviedo.

(2) Moreno, C (1998) Literatura e hipertexto: de la cultura manuscrita a la cultura electrónica. UNED.

                                                                                                           

afternoon, a story

El 1987 es publica un nou tipus de narrativa hipertextual, es tracta de la novel·la “Afternoon, a story” escrita per Michael Joyce. La narrativa hipertextual genera un argument equivalent al de la narració clàssica però s’inclouen variables textuals que s’activen en funció de l’elecció del lector(1).

L’argument central narra la recerca d’un home que creu que ha vist morir el seu fill en un accident de trànsit; la lectura de la novel·la resulta desconcertant perquè no hi ha un principi únic, la història canvia de temps, de lloc, de narrador i la tria de nodes que fa el lector construeix una història que pot variar(2). És evident que el lector pren el paper de protagonista actiu perquè el transcurs de l’acció depèn de la seva tria; a més, aquesta novel·la trenca la linealitat del llibre tradicional ja que no hi ha un únic final i sovint s’arriba a punts morts en els que cal tirar enrere i triar un altre node.

Entenc que al 1987 aquesta novel·la devia ser molt trencadora per la seva novetat però ara el seu format pot semblar massa senzill perquè empra només text. Sorprenentment, encara es troba a la venda a la pàgina de l'editorial.

(1)  Fernández, V (2013)Autores al borde de un ataque de nervios. Enso Editores

(2)  Pajares, S Cuatro hipertextos de Eastgate. http://pendientedemigracion.ucm.es/info/especulo/hipertul/eastgate.html

Hipertext: caos, creativitat i teories educatives

El mot caos ens espanta però és cert que estem envoltats de processos caòtics a la nostra quotidianitat. Efectivament, “el caos es dona a la natura i a l’home; l’atmosfera o el ritme cardíac, les ones cerebrals o el comportament dels electrons, els sistemes econòmics o els processos cel·lulars, etcètera, són exemples caòtics”[1].

De fet, hi ha qui proposa l’argument que el caos pot beneficiar noves teories educatives; a tall d’exemple, Antonio J Colom considera que cal entendre la creativitat com el caos de la intel·ligència ja que és una conseqüència de la no linealitat del cervell[2]. La creativitat parteix del canvi i del desordre perquè modifica l’ordre lògic del pensament establert per oferir una nou plantejament; així, es pot dir que la creativitat és el producte caòtic de la ment. Construir una nova teoria educativa partint de models caòtics implica un canvi escolar perquè cal pressuposar una escola que desenvolupa la possibilitat creativa, l’originalitat i l’espontaneïtat.

Colom defensa la utilització de l’hipertext a l’escola com a element auxiliar pel desenvolupament de les tasques escolars[3]; d’una banda, l’hipertext té una funcionalitat cognitiva i, d’altra banda, l’hipertext implica “una situació caòtica, desordenada, sense la lògica lineal pròpia del llibre”; així, és l’alumne el que ha de buscar la informació que necessita per mitjà de la simultaneïtat i la connectivitat. Els alumnes construeixen el coneixement des del caos que suposa la complexitat hipertextual, són ells els protagonistes del seu desenvolupament i, es demostra que l’aprenentatge des de situacions caòtiques afavoreix la construcció del coneixement[4].

Si donem per fet que estem en una societat “més complexa,  global, canviant, oberta i contingent”, resulta evident que cal un sistema educatiu que proporcioni una formació adient a aquestes característiques. Arribats a aquest punt podem considerar que un enfocament caòtic de l’educació és el que pot donar millors resultats en aquestes circumstàncies[5].

Colom, A J (2005) Teoría del caos y práctica educativa. Revista Galega do Ensino. Any 13, núm. 47. Document electrònic disponible a: https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/2554834.pdf [Data darrera consulta: 26 d’abril de 2016]

 

[1] Colom, A J (2005) pàg. 1328

[2] Ibíd.

[3] Ibíd. pàg. 1338

[4] Ibíd. pàg. 1339

[5] Ibíd. pàg. 1341

 

---

 

 

 

Diario de un hipermoderno

Durant les setmanes que he batallat per elaborar la segona activitat de l’assignatura m’ha acompanyat el llibre “Diario de un hipermoderno”. El seu autor, François Ascher, el comença a escriure quan tot just l’acaben de diagnosticar un càncer i el que inicialment havia de ser un petit manual de la hipermodernitat es converteix en un recull de la correspondència que adreça a familiars i coneguts; a cada carta planteja nocions i conceptes relacionats amb la hipermodernitat.

El llibre l’he demanat en préstec a la biblioteca de la UOC i m’ha fet gràcia trobar-lo tot ple d’anotacions i amb alguns fulls que tenen les cantonades superiors doblegades. No sé qui ho deu haver fet... potser un altre estudiant d’aquesta assignatura però ha convertit el llibre en un objecte hipertextual perquè aquestes cantonades doblegades han actuat com a hipervincles i m’han convidat a fer una lectura del llibre alternativa. Clar que està malament escriure als llibres i marcar les pàgines dels llibres que no són nostres però en aquesta ocasió m’ha semblat curiós.

Els nadius digitals

El 2004 Marc Prensky defineix per primer cop els nadius digitals al seu assaig anomenat “The Death of Command and Control?” Els identifica com aquells individus que han crescut amb la www i els contraposa als immigrants digitals, persones que s’incorporen ja adultes a les TIC. La principal característica dels nadius digitals és la seva tecnofilia; “aquests nous usuaris enfoquen la seva feina, l’aprenentatge i els jocs de noves formes: processen ràpidament la informació multimèdia d’imatges i vídeos, igual o millor que si fos text; consumeixen dades simultàniament de múltiples fonts; esperen respostes instantànies; romanen comunicats permanentment i creen també els seu propis continguts”(1).

Atenció a les xifres d’estímuls que suposa Prensky pels estudiants abans d’acabar els seus estudis universitaris:

• 10.000 hores invertides en videojocs

• 200.000 missatges de correu electrònics gestionats

• 10.000 hores en converses per mòbil

• 20.000 hores veient televisió

• 500.000 anuncis publicitaris vistos

• 15.000 hores com a molt destinades a la lectura de llibres

Prensky defensa que créixer a un entorn tecnològic pot influir en l’evolució del cervell dels nadius digitals. Tradicionament s’ha pensat que la fisiologia del cervell no canvia en funció dels estímuls un cop l’infant té 3 anys però a l’actualitat aquesta teoria ja sembla descartada. D’acord amb les investigacions en el camp de la neurobiologia hi hauria certes classes d’estimulació que modificarien de per vida les estructures cerebrals i afectarien en la forma en que les persones pensen; això implica considerar que el cervell té plasticitat i es reconfigura segons els estímuls que rep. Aquest aspecte també descarta la creença que el nombre de cèl·lules cerebrals fos fixe perquè s’ha demostrat que la provisió d'aquestes es reposa constantment (neuroplasticitat).

D'altra banda, la psicologia social també confirma que els patrons de pensament canvien en funció de les experiències dels individus perquè els estudis mostren que aquells que creixen envoltats “de diferents formes culturals no només pensen en múltiples conceptes, sinó que en realitat pensen de forma diferent”; per tant, hom pot establir que l’entorn i la cultura condicionen molts dels processos del pensament. Prensky identifica els nadius digitals com “una nova generació amb una barreja d’habilitats cognitives diferents de les dels seus predecessors”.

Per concloure, William D. Winn(2) afirma que "aquelles persones que s'han criat i desenvolupat al mateix temps que l'ordinador pensen diferent a la resta de persones perquè desenvolupen ments hipertextuals. Salten d'una cosa a una altra com si les seves estructures cognitives fossin paral·leles, no seqüencials".

(1) García, F i altres (2006) Nativos digitales y modelos de aprendizaje. Document electrònic disponible a: http://spdece07.ehu.es/actas/Garcia.pdf
(2) Citat per Moore, P (1997) Inferential Focus Briefing