dimarts, 17 de maig de 2016

Oralitat, impremta i hipertext

A l’antiguitat i a l’Edat Mitjana es considera que un text escrit qualsevol està destinat a ser llegit en veu alta, recitat o representat. Entre els factors que propicien el predomini de la lectura en veu alta abans de l’aparició de la impremta hom pot destacar: la necessitat d’una àmplia difusió emprant només un número limitat de còpies, manca de textos en llengua vernacla, l’alt nivell d’analfabetisme i, en darrer terme, el factor ideològic de control: els que llegeixen i interpreten els texts exerceixen un control sobre aquells que escolten i, per tant, són alliçonats.

Walter Ong defensa que la parla esdevé el fonament de l’escriptura perquè considera que aquesta no existiria sense l’oralitat. Ong estableix l’existència de dos tipus d’oralitat: d’una banda, la primària que és la forma de comunicar-se les cultures que no coneixen l’escriptura ni la impressió i que resulta independent de l’escriptura. D’altra banda, defineix l’oralitat secundària com la forma de comunicació de les cultures que sí coneixen l’escriptura, la impressió i altres mitjans com el telèfon, la televisió, la ràdio i actualment l’hipertext que sí depenen de l’escriptura.(1)

Moreno (2) assenyala que amb la invenció de la impremta s’acaba amb la difusió hipermediàtica dels textos de la cultura manuscrita i els redueix pròpiament a obres, adjudicant-los a un autor, deslligant-los de la seva execució oral comunitària i, per tant, reservar-los per la lectura silenciosa. Efectivament, la impremta desenvolupa el sentit de la propietat d’allò escrit i la idea d’originalitat. A diferència del que succeïa a la cultura manuscrita, les obres són texts tancats, complets i finalitzats que reflecteixen el pensament definitiu del seu autor.

Amb la impremta apareixen nous gèneres com la novel·la i l’assaig que perden el contacte amb l’oralitat, però això no vol dir que no puguin tenir un caràcter hipertextual: els nous mitjans electrònics no s’oposen al mitjà imprès, sinó que el potencien i l’integren; de fet, Moreno afirma que amb les noves tecnologies hipertextuals es tracta d’aconseguir la integració de la cultura científica i la humanística.

(1) Lada, U (2003) La narrativa oral literaria. Estudio pragmático. Universidad de Oviedo.
(2) Moreno, C (1998) Literatura e hipertexto: de la cultura manuscrita a la cultura electrónica. UNED.




                                                                                                           

Cap comentari:

Publica un comentari