Hipertext: caos, creativitat i teories educatives

El mot caos ens espanta però és cert que estem envoltats de processos caòtics a la nostra quotidianitat. Efectivament, “el caos es dona a la natura i a l’home; l’atmosfera o el ritme cardíac, les ones cerebrals o el comportament dels electrons, els sistemes econòmics o els processos cel·lulars, etcètera, són exemples caòtics”[1].

De fet, hi ha qui proposa l’argument que el caos pot beneficiar noves teories educatives; a tall d’exemple, Antonio J Colom considera que cal entendre la creativitat com el caos de la intel·ligència ja que és una conseqüència de la no linealitat del cervell[2]. La creativitat parteix del canvi i del desordre perquè modifica l’ordre lògic del pensament establert per oferir una nou plantejament; així, es pot dir que la creativitat és el producte caòtic de la ment. Construir una nova teoria educativa partint de models caòtics implica un canvi escolar perquè cal pressuposar una escola que desenvolupa la possibilitat creativa, l’originalitat i l’espontaneïtat.

Colom defensa la utilització de l’hipertext a l’escola com a element auxiliar pel desenvolupament de les tasques escolars[3]; d’una banda, l’hipertext té una funcionalitat cognitiva i, d’altra banda, l’hipertext implica “una situació caòtica, desordenada, sense la lògica lineal pròpia del llibre”; així, és l’alumne el que ha de buscar la informació que necessita per mitjà de la simultaneïtat i la connectivitat. Els alumnes construeixen el coneixement des del caos que suposa la complexitat hipertextual, són ells els protagonistes del seu desenvolupament i, es demostra que l’aprenentatge des de situacions caòtiques afavoreix la construcció del coneixement[4].

Si donem per fet que estem en una societat “més complexa,  global, canviant, oberta i contingent”, resulta evident que cal un sistema educatiu que proporcioni una formació adient a aquestes característiques. Arribats a aquest punt podem considerar que un enfocament caòtic de l’educació és el que pot donar millors resultats en aquestes circumstàncies[5].

Colom, A J (2005) Teoría del caos y práctica educativa. Revista Galega do Ensino. Any 13, núm. 47. Document electrònic disponible a: https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/2554834.pdf [Data darrera consulta: 26 d’abril de 2016]

 

[1] Colom, A J (2005) pàg. 1328

[2] Ibíd.

[3] Ibíd. pàg. 1338

[4] Ibíd. pàg. 1339

[5] Ibíd. pàg. 1341

 

---

 

 

 

Vannevar Bush i els inicis de l'hipertext

El 1945 Vannevar Bush publica l’article titulat “As we may think[1]” on exposa que la ciència permet l’emmagatzemament de idees però que els nombrosos resultats científics impossibiliten l’accés, la comprensió i la memorització d’aquests. Bush reconeix que els mètodes de transmissió i revisió dels resultats en el camp de la investigació resulten obsolets perquè cal evitar que el coneixement quedi amagat, caigui en l’oblit o se’n retardi la seva difusió. Bush considera que la ment humana funciona principalment per associació i que la forma ideal de treballar és per mitjà del pensament associatiu. Bush preveu que el procés de selecció associativa pot ser mecanitzat i, tot i que les seves prediccions es troben limitades per la tecnologia del seu temps, aconsegueix imaginar que els sistemes de comprensió permetran augmentar la capacitat d’emmagatzemament[2].

Bush entén el fracàs dels sistemes d’ordenació de la informació basats en l’ordre alfabètic o numèric perquè el fet que la ment humana funcioni per associació comporta considerar aquests sistemes com artificials que forcen a treballar mitjançant normes diferents a les dels processos mentals; així Bush, d’una banda, planteja aprendre dels processos mentals dels humans ja que la part repetitiva es pot mecanitzar aplicant pautes lògiques i, d’altra banda, reconeix que la part creativa relacionada amb la selecció de la informació i el seu tractament posterior és potser impossible de mecanitzar[3].

És indubtable que Bush se’ns presenta com un visionari perquè al seu temps ja imagina dispositius que poden escriure al dictat de la veu humana, que interpreten imatges, que entenen idiomes i que empren “vincles hipertextuals i recuperació associativa per seleccionar la informació de les biblioteques digitals”[4]..

Posteriorment, el 1965, Ted Nelson crea el terme hipertext pel seu projecte Xanadú; aquest projecte havia de considerar el coneixement universal com un únic element i habilitar el seu accés per mitjà de “links, vincles o enllaços dinàmics” i que implica el concepte d’accedir i guardar informació de forma no lineal que anomenem hipermèdia[5]. Nelson ens avança la idea que podrem llegir i escriure a la pantalla d’un ordinador i que tindrem accés de forma instantània a grans bancs d’informació. El mètode per accedir a aquesta informació vindrà donat per l’ús d’una escriptura no seqüencial que ell defineix com hipertext. Concretament la definició de Nelson d’hipertext és "text que s'entrellaça i permet diverses eleccions al lector i que es llegeix millor sobre un monitor interactiu. Una sèrie de fragments de text connectats mitjançant enllaços que permeten diversos recorreguts al lector"[6].

---

[1] Document electrònic disponible a: http://www.theatlantic.com/magazine/archive/1945/07/as-we-may-think/303881

[2] Almiron, N (2001) De Vannevar Bush a la WWW. València: Tres o Quatre. Pàg. 31-38

[3] Ibíd.

[4] Ibíd.

[5] Ibíd.

[6] Ibíd. Pàg. 59-68